EXPLICA'M UN CONTE: En Julià sense veu

 

En Julià era un nen molt tímid. Sentia tanta vergonya estant amb altres persones, que no gosava dir res, i es quedava gairebé sempre quiet i callat en una cantonada, amb por a fer soroll perquè ningú el mirés.
Un dia, durant una visita d'uns familiars a casa seva, Julián va sentir tanta vergonya que es va amagar corrent a la seva habitació. De sobte, mentre estava amagat, una bombolla de colors va aparèixer davant dels seus ulls, i en va sorgir una petita criatura d'orelles punxegudes i barbeta esmolada.
L'homenet amb gestos exagerats de dolor, es tapava les seves grans orelles amb les mans i cridava:
– Si us plau! Para ja! Deixa de cridar. No ho puc suportar
Amb l'ensurt el nen va oblidar la timidesa i va preguntar a l'homenet:
– Què et passa? Qui t'està cridant?
– Com que qui em crida? - va respondre indignat- doncs tu..
– Però si no he obert la boca…
– Aaahhh….- va dir baixant el to de veu- però és que no ho saps? Ningú t'ha explicat que els teus ulls, les mans, els peus i tot el cos parlen tota l'estona? Ara ho entenc tot!
I apropant-se sigil·losament a Julià, el follet va començar a explicar-li que cada part del cos parla el seu propi idioma sense parar, i com cada gest que fem diu unes coses o unes altres, en veu baixeta o a crits. I al final, li va donar un flascó, va deixar caure les seves gotetes màgiques a les orelles del nen, i li va dir:
– Ara comprovaràs el què et dic. Amb aquesta poció podràs ser com jo i sentir a través de les teves orelles allò que diu la gent sense obrir la boca.
Durant uns quants dies, Julián va poder escoltar com tothom mantenia dues o tres converses, fins i tot estant completament callats. I va sentir als seus pares dir-se coses boniques amb la mirada, i els peus de la veïna protestar perquè l'ascensor trigava a arribar, i al cap del carnisser agrair a una senyora que havia estat generosa amb la propina. Però el que més el va sorprendre va ser quan, en un aniversari, va coincidir amb una altra nena tímida, que mirava constantment a terra i no gosava parlar amb ningú. Les seves màgiques orelles van poder sentir els seus grans crits: “no vull ser aquí! no vull jugar amb ningú! ¡odio les festes!” I sabent que no era veritat el que deien els ulls i els peus d'aquella nena, es va acostar al seu costat i li va explicar el que estava cridant sense saber-ho, i va mullar les orelles amb les gotetes màgiques.
Junts, en Julià i la seva nova amiga es van proposar investigar quins gestos i postures feien que els seus cossos fossin més callats i agradables. I així va ser com van descobrir que somrient, mirant als ulls, apropant-se més a les persones i dient “hola” i “adéu” cortesament, els seus cossos van deixar de ser uns cridaners, per convertir-se en nens simpàtics que parlaven amb la seva veu i amb el seu cos.