EXPLICA'M UN CONTE: El día que el sol es va enfadar

El Sol ja estava molt cansat de sortir cada dia a il·luminar la Terra i donar-li calor. Estava a més molt enfadat amb els seus habitants perquè eren uns desagraïts. En altres temps, cada dia li donaven les gràcies en sortir i l'acomiadaven al capvespre, aixecaven monuments en honor seu, li dedicaven cançons, gravaven la seva cara a les pedres, li feien versos, i ell se sentia molt orgullós del que feia. i molt feliç.
Pensava: “Gràcies a mi maduren els fruits, us dono vitamines que us ajuden a créixer i estar sans, desfaig el gel i teniu abundant aigua, sense la qual no podríeu viure. Ajudo a que surtin milers de flors que us alegren la vista i l'olfacte, i un munt de coses més. I a canvi, què feu els éssers humans per mi? Res, ni cas, com si fos la meva obligació sortir cada dia a escalfar la Terra”.
Estava tan, tan furiós, que va decidir donar-se uns dies de vacances i no brillar més al cel.
I sabeu què va passar? Que allò va ser un autèntic desastre: la Lluna i les estrelles es van enfadar molt perquè van haver de fer hores extres i no podien anar-se'n a descansar. Estaven indignades. Com podia el Sol fer una bogeria semblant?
Va començar a fer fred, cada cop més fred. Les flors no s'obrien, les fruites no maduraven, els animals estaven despistats, ja que no sabien quan anar a dormir i quan despertar-se. Els llums dels carrers i de les cases havien d'estar encesos tot el temps. La gent va començar a posar-se trista, molt trista, i alguns fins i tot van emmalaltir.
Als nens els costava molt aixecar-se per anar a escola:
–Mama, deixa'm dormir una mica més, que encara és de nit.
–No, que ja és hora. Ja és de dia, encara que el Sol encara no hagi sortit.
Els responsables de tots els països del planeta estaven molt preocupats, però no sabien què fer fins que a un se li va acudir una idea: havien d'anar a parlar amb el Sol. Es van reunir representants de tots els llocs de la Terra i junts es van dirigir a la muntanya per la qual solia néixer el Sol.
I un cop al cim li van demanar que sortís del seu amagatall i els escoltés amb atenció. Aleshores li van parlar i li van suplicar que tornés a brillar al cel.
–Ah! Així que em trobeu a faltar i voleu que torni? –els va dir molt enfadat.
–Sí, et demanem que tornis i reconeixem que la teva presència és necessària per a la vida de tota la Terra, no només per a nosaltres els éssers humans, sinó també per als animals i les plantes. Tu ens dónes la vida i sentim molt haver-ho oblidat, et prometem recordar-ho d'ara endavant i per sempre. T'estem profundament agraïts. Perdona'ns, si us plau…
–Bé, m'ho pensaré…
I el Sol va tornar a amagar-se darrere de la muntanya.
Com també la Lluna i les estrelles li ho estaven demanant si us plau cada dia, cada vegada amb més insistència, va decidir finalment sortir al matí següent.
I us imagineu el que va passar?
Que a tot el món es van celebrar festes en honor seu, es van aixecar monuments, es van fer cançons i poesies, es va gravar el seu rostre a les pedres i fins i tot es van posar de moda les danses al Sol. Això va passar fa molt, molt de temps, i el Sol, des de llavors, segueix sortint cada dia i donant la seva llum i calor. No creus que tu també li has de donar les gràcies?
Autora: Begoña Ibarrola

En aquest conte es parla de la gratitud, de l'enuig i de la manera de solucionar un conflicte a través del diàleg i el canvi d'actitud.
Comentar què és l'agraïment. Per quines coses poden donar gràcies? Durant un o dos dies, demanar als alumnes que donin les gràcies a algú de la classe quan ho sentin, quan els ajudin o els facin un favor.