Cada cop que la professora arribava a passar llista a la Margarida… es feia un gran silenci a la classe. I ella contestava en veu alta:
– «Sargantana!»– Però ningú no s'atrevia a dir ni «mu». Ni tan sols reien. Tenien molt assumit que Margarita era per a tots «Margarida Sargantana».
Aquest nom se'l va posar ella mateixa perquè li encanta enfilar-se pels arbres i buscar sargantanes per tancar-les en un pot, arrencar les flors i estirar la cua a la Lucía, la nena més maca de la classe.
I com que la Margarida era una mica entremaliada, ningú no s'atrevia a jugar amb ella. Així que acabava jugant sola en el seu arbre preferit, aquell on abans hi havia un gronxador que ella mateixa va trencar de tant saltar-hi a sobre.
Margarida s'ho passava pipa fent rabiar a tots. Els treia la goma d'esborrar a classe i la llençava per la finestra. I quan la professora preguntava què passava, feia cara de bona nena. També els descordava els cordons de les sabates als nens sense que se n'adonessin. Imagineu-vos quantes ensopegades!
No hi havia manera. A la Margarida Sargantana el que li divertia era riure's de tots, encara que acabés fent plorar algú.
Però la Margarita al fons, molt al fons, se sentia sola. I moltes vegades acabava al costat del seu arbre preferit donant puntades de peu a les pedres. Quan se li acabaven les entremaliadures, ja no tenia res a fer.
Un dia va arribar una nena nova a classe. Es deia Júlia. Els altres nens la van advertir:
-Ves amb compte amb la Margarida: és una bestiola.
Però a ella la seva mare sempre li havia dit que calia conèixer les persones per saber si t'agraden o no t'agraden. Així que no va fer gaire cas.
La Julia es va asseure al costat de la Margarita a classe. I la Margarida es va estranyar que algú volgués compartir pupitre amb ella. Al principi no li va agradar ni un pèl. Però aviat va comprovar que la Júlia no li tenia cap por.
Si la Margarida tirava una goma d'esborrar, ella li acostava una altra. Si deslligava els cordons de les sabates al Pau, ella deia al nen:
– «Pau, se t'han desfet els cordons. T'ajudo a lligar-los?».
I quan la Margarida se n'anava al seu arbre a arrencar flors, la Júlia la seguia, i amb les flors arrencades feia un ram preciós i se l'enduia a casa.
La Margarida mai no havia vist res igual. Per fi algú que l'entenia i no la renyava ni li tenia por! A partir de llavors va descobrir que era molt millor tenir amics.
Va aprendre molt de la Julia i dels altres nens. I va decidir compartir el seu arbre amb tothom. Van tornar a col·locar un gronxador nou i aquesta vegada va durar molt, molt temps. Això sí, sempre es va continuar anomenant Margarita Sargantana. Hi ha coses, que per molt que intentem oblidar, queden escrites al nostre diari per sempre.
Margarida Sargantana era molt entremaliada. Es pensava que portant-se malament, era protagonista i tots l'admiraven, quan en realitat, li tenien por. Tot el que necessitava la Margarida era una amiga. Margarida per fi s'adona de com pot ser de fabulós portar-se bé.
– «Sargantana!»– Però ningú no s'atrevia a dir ni «mu». Ni tan sols reien. Tenien molt assumit que Margarita era per a tots «Margarida Sargantana».
Aquest nom se'l va posar ella mateixa perquè li encanta enfilar-se pels arbres i buscar sargantanes per tancar-les en un pot, arrencar les flors i estirar la cua a la Lucía, la nena més maca de la classe.
I com que la Margarida era una mica entremaliada, ningú no s'atrevia a jugar amb ella. Així que acabava jugant sola en el seu arbre preferit, aquell on abans hi havia un gronxador que ella mateixa va trencar de tant saltar-hi a sobre.
Margarida s'ho passava pipa fent rabiar a tots. Els treia la goma d'esborrar a classe i la llençava per la finestra. I quan la professora preguntava què passava, feia cara de bona nena. També els descordava els cordons de les sabates als nens sense que se n'adonessin. Imagineu-vos quantes ensopegades!
No hi havia manera. A la Margarida Sargantana el que li divertia era riure's de tots, encara que acabés fent plorar algú.
Però la Margarita al fons, molt al fons, se sentia sola. I moltes vegades acabava al costat del seu arbre preferit donant puntades de peu a les pedres. Quan se li acabaven les entremaliadures, ja no tenia res a fer.
Un dia va arribar una nena nova a classe. Es deia Júlia. Els altres nens la van advertir:
-Ves amb compte amb la Margarida: és una bestiola.
Però a ella la seva mare sempre li havia dit que calia conèixer les persones per saber si t'agraden o no t'agraden. Així que no va fer gaire cas.
La Julia es va asseure al costat de la Margarita a classe. I la Margarida es va estranyar que algú volgués compartir pupitre amb ella. Al principi no li va agradar ni un pèl. Però aviat va comprovar que la Júlia no li tenia cap por.
Si la Margarida tirava una goma d'esborrar, ella li acostava una altra. Si deslligava els cordons de les sabates al Pau, ella deia al nen:
– «Pau, se t'han desfet els cordons. T'ajudo a lligar-los?».
I quan la Margarida se n'anava al seu arbre a arrencar flors, la Júlia la seguia, i amb les flors arrencades feia un ram preciós i se l'enduia a casa.
La Margarida mai no havia vist res igual. Per fi algú que l'entenia i no la renyava ni li tenia por! A partir de llavors va descobrir que era molt millor tenir amics.
Va aprendre molt de la Julia i dels altres nens. I va decidir compartir el seu arbre amb tothom. Van tornar a col·locar un gronxador nou i aquesta vegada va durar molt, molt temps. Això sí, sempre es va continuar anomenant Margarita Sargantana. Hi ha coses, que per molt que intentem oblidar, queden escrites al nostre diari per sempre.
Margarida Sargantana era molt entremaliada. Es pensava que portant-se malament, era protagonista i tots l'admiraven, quan en realitat, li tenien por. Tot el que necessitava la Margarida era una amiga. Margarida per fi s'adona de com pot ser de fabulós portar-se bé.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies