Anava la formiga solitària pel camp, agafant molles de pa i trossets de fruita per guardar-los al seu petit cau i tenir-lo per a ella sola. Però després de donar voltes i voltes, caminar i furgar, no hi havia rastre de res que es pogués emportar.
Mentrestant, les altres formigues formaven grups i feien equips per recollir menjar i portar-lo al formiguer, per així repartir-lo entre totes les altres formigues que hi vivien. Per més que cridessin a la formiga solitària perquè anés amb elles, ella mai anava, doncs preferia treballar per a ella sola i gaudir del seu banquet tota sola, abans que compartir-lo amb les altres formigues.
No era una formiga dolenta, però era molt llaminera i no li agradava compartir, ni obeir, així podia menjar quan volgués sense haver d'esperar les altres ni a l'hora de sopar. El seu cau era petit però acollidor, la formiga s'estirava cada dia després de la seva jornada a gaudir del seu menjar sense cap companyia.
Però un dia, a la formiga solitària se li va acabar el menjar. Havia de sortir a buscar més molles de pa per poder acabar de sopar.
La formiga resignada es va asseure sobre una pedra a pensar.
Aleshores va aparèixer una altra formiga molt petita i somrient:
“No puc agafar aquest tros de pa” – va dir la petita molt convincent – “Pesa molt per a mi, si m'hi ajudes, ho podré fer”.
La formiga solitària va assentir dubitativa, no volia companyia, però no es va poder negar a ajudar a la petita. Va baixar de la pedra i juntament amb la petita va aixecar la peça de pa. Una molla de pa gairebé tan gran com el cau, que van haver de portar al costat de les altres formigues.
Va ser llavors quan les altres la van convidar a sopar i ja mai més va sopar sola, ja que la formiga va comprendre que més val una molla en molt bona companyia que vint quilos de pa sola i sense alegria.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies